Artícle sencer en format pdf

El primer alcalde de la democràcia recuperada, deia molt orgullós que Terrassa havia passat del "Gris al verd". A partir de 1979, Terrassa va viure, com moltes altres ciutats, una transformació espectacular. L'aposta per a ser subseu olímpica el 1992, el planejament urbanístic aprovat amb el consens de totes les forces polítiques i la bonança econòmica van permetre el canvi més espectacular que mai havia viscut la ciutat.

Algunes obres rellevants van ser el soterrament dels dos ferrocarrils; les pròpies dels Jocs Olímpics, que van transformar el front de l'avinguda de l'Abat Marcet; les biblioteques i, molt especialment, el Parc de Vallparadís i altres parcs menors repartits per tota la ciutat.

A principis dels anys vuitanta calia dotar la ciutat de zones verdes per passar del gris al verd. Molts ajuntaments van trobar la solució plantant arbres a les voreres dels carrers, algunes vegades massa estretes per a tal ús. De mica en mica es van anar construint parcs i places i l'element més usat va ser la gespa. Per què?:

  • Era fàcil d'instal·lar.
  • En menys de tres setmanes el parc ja es veia verd.
  • Es podia trepitjar, cosa que abans no es permetia, sobretot, per com estaven plantades.
  • Psicològicament, les gespes atorguen sensació de neteja i verd ufanós.
  • No es plantejava la manca d'aigua com un problema real.
  • Eren més fàcils de netejar.

Fotografia d'una estatua sobre gespaProgressivament, es va anar racionalitzant el seu ús, bàsicament perquè són consumidores d'aigua. En tot cas, no es pot dir que siguin grans consumidores, com moltes vegades hem sentit, perquè hi ha altres tipus de vegetació que també en consumeix i. Especialment, perquè els actuals sistemes de reg estalvien aigua respecte als més antics.

Tot i això hem de tenir en compte que hem anat canviant el concepte gespa pel de prat, que no és altra cosa, que una gespa menys regada o fins i tot gens regada.

Terrassa va prendre la decisió de fer servir més aquest darrer concepte amb molt d'èxit al parc de Vallparadís, on els seus talussos són majoritàriament de prats silvestres o assilvestrats. A la resta de la ciutat s'està aplicant el concepte en altres parcs més extensius, i es deixen les gespes per aquelles zones o places més petites o singulars de cada barri.

Per altra part, a diferència de la majoria de ciutats de Catalunya, Terrassa no té ni cursos fluvials ni recursos hídrics per explotar, ja que el seu nivell freàtic és present arreu però amb quantitats d'aigua molt petites. Això dificulta l'ús d'aigües no tractades i, per tant, limita enormement la pervivència de les gespes. Cal dir però que actualment es posa en dubte, fins i tot, l'ús de les aigües no tractades per a la jardineria pública, ja que en el fons tota l'aigua és susceptible de ser utilitzada i reutilitzada.

Fotografia de la l'escultura del Parc del Nord de Terrassa sobre pratArribats a aquest punt hem de considerar el perquè de tot plegat i preguntar-nos si no podem acostumar la nostra vista a veure allò que és normal i habitual al nostre paisatge, els prats i les gespes seques quan no plou o quan plou poc.

Creiem que mentre estiguin segades i netes, les nostres gespes haurien d'estar de color groc, marró o ocre entre quatre i sis mesos a l'any. Per què?:

  • Per un respecte general al medi ambient.
  • Per consciència ecològica.
  • Per estalvi d'aigua.
  • Per criteris de sostenibilitat ambiental.
  • Per educació.

Fotografia d'un prat urbàDit això però i per desdramatitzar el tema de les gespes a la ciutat, caldria aportar alguna dada que ens faci veure la dimensió del fenomen del qual estem parlant:

Una gespa consumeix uns 5 litres d'aigua al dia per metre quadrat, però no la reguem ni cada dia ni tot l'any. En realitat, s'acostuma a acceptar, per un clima com el del Vallès Occidental, un consum anual d'entre 800 i 1.000 litres d'aigua per metre quadrat.

A Terrassa, les gespes representen una part relativament petita de la superfície dels parcs i jardins i, per contra, en gaudim gairebé 215.000 persones i desenes de milers de gossos.  Per contra, en pobles molt propers a Terrassa, es gasta molta més aigua per a regar uns pocs jardins privats.

Conclusions:

  • L'ús dels espais verds no està necessàriament relacionat amb el color que tenen.
  • Els prats són molt més sostenibles (gasten menys aigua, menys productes químics i afavoreixen la fauna, també la beneficiosa).
  • Pel que fa al clima, Terrassa no és Londres ni el País Basc.
  • Si estan nets, els prats poden usar-se igual que les gespes.
  • L'Aigua és un bé preuat i molt escàs que cal preservar i estalviar.

Fotografia d'un talús al Parc de VallparadísEstem orgullosos de tenir la ciutat de tots els colors: verda a la tardor i la primavera, groga i ocre a l'estiu i marró i ocre a l'hivern.

Així doncs s'apropa l'estiu i les gespes de Terrassa tornaran a gaudir un magnífic color ocre, senyal que a Terrassa cuidem del medi ambient!

 

 

Servei de Gestió de l'Espai Públic

Regidoria de Manteniment i Parcs Urbans