A través d’un encadenament d’escenes sense interrupció, circulen cinquanta anys de la vida de Conxa, des del seu primer exili, empesa per la pobresa dels seus quan encara és una nena, al darrer i definitiu, que l’apartarà per sempre del seu món però no dels seus records. Una vida que la protagonista veu passar sense capacitat ni possibilitat d’intervenir-hi. Però la passivitat de Conxa no és ni indiferència ni desconnexió de la pròpia realitat, sinó que és reflex del silenci a què estaven condemnades tantes dones del seu temps i del seu entorn. Com diu ella mateixa: «Em sento com una pedra amuntegada en una tartera, si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres pedres rodolant cap avall. Si res no s’atansa, m’estaré quieta dies i dies…»
Lurdes Barba