Terrassa

Situada al peu del parc natural de Sant Llorenç del Munt, envoltada d'un paisatge de boscos i muntanyes, Terrassa és una de les grans ciutats de Catalunya que protagonitzaren la revolució industrial del segle XIX. Terrassa, però, és molt més que una ciutat industrial. La fesomia de Terrassa revela els seus orígens i la seva història. Un centre històric que coincideix amb la vila medieval, el nucli històric de les Esglésies de Sant Pere (on es trobava el centre del municipi romà d'Ègara); els barris del segle XIX i començament del segle XX, en els quals encara hi ha moltes antigues naus industrials, que donen un aire característic a la ciutat; les desenes d'altes xemeneies dels antics vapors, l'arquitectura del modernisme, els nous barris de mitjan del nostre segle... La ciutat d'ara és una ciutat oberta i plural, una ciutat emprenedora i optimista, amant de la cultura, la natura i l'esport, una ciutat universitària i de serveis que no ha renunciat a la seva tradició industrial.

El nom de Terrassa

L'evolució etimològica del nom de la ciutat des de Terracia, que és la forma llatina normal des del segle X, s'escriví en català Terraça i Terrassa. Al segle XVI s'imposà la forma Tarrassa, usada fins que Josep Soler i Palet, a la fi del segle XIX, impulsà la recuperació etimològica de la e: Terrassa. Recentment, s'ha demostrat que la forma etimològica més pura seria Terraça, però una tradició secular amb ss fa desaconsellable l'adopció de la  ç. Durant l'època franquista es va escriure  Tarrasa. Com a resultat d'una àmplia campanya ciutadana es va aconseguir que tornés el topònim autèntic a la nostra ciutat per un acord del Consell de Ministres de 23 de juliol de 1977, publicat al BOP de 23 de setembre del mateix any. La Generalitat de Catalunya, en la llista dels noms oficials dels municipis de Catalunya de 4 de febrer de 1983 (DOG 11-2-83), estableix també TERRASSA com a nom oficial de la ciutat.

El nom d'Ègara

El nom d'Ègara correspon a l'antiga ciutat romana ubicada dins el nucli urbà de l'actual Terrassa. Testimoni documental del topònim Ègara són les inscripcions prou significatives de l'època romana en dos pedestals que es troben adossats a les parets de l'església de Santa Maria dins el conjunt monumental de les Esglésies de Sant Pere.

Probablement, la ciutat estava ubicada en el morrot de Sant Pere, en la confluència del torrents de Vallparadís i de Santa Maria o Monner, lloc que més tard, en el segle V, va tenir notorietat en esdevenir el bisbat d'Ègara. Amb l'arribada dels sarraïns la ciutat d'Ègara desapareix, però no així el nom, que va ser remembrat durant un segles més per identificar les reconstruïdes esglésies de Sant Pere d'Ègara, fins que va perdre aquest cognom pel de Sant Pere de Terrassa.

El Terme

Actualment, el terme de Terrassa, amb 74 km2, és un dels més grans de les comarques barcelonines, però durant el segle XIX era dels més petits de Catalunya.

L'origen de la divisió termenal, l'hem de cercar quan el castell de Terrassa dominava els entorns amb uns límits que abraçaven bona part del Vallès Occidental. Amb el pas del temps i l'allunyament de la frontera sarraïna, altres castells, com el de Rubí o el de Castellar, aconseguiren una certa autonomia fins a arribar a la total independència termenal. Fins al segle XIX, el terme de Terrassa comprenia el terme actual, part dels termes de Sabadell, Sant Quirze del Vallès i Viladecavalls.

L'any 1562 aquest terme es subdividia a nivell municipal en la part corresponent a la vila de Terrassa i una altra que era la part forana, és a dir, la pagesia, això sí, ambdues administracions subjectes al mateix batlle i a la mateixa jurisdicció. Dintre aquest terme subsistia la independent quadra de Vallparadís.
L'any 1800, amb la segregació del poble de Sant Pere, el terme de Terrassa va quedar reduït a la mínima expressió amb uns límits que anaven des del carrer Transversal, al nord, fins a Santa Margarida, al sud, i des del torrent del Batlle al torrent de Vallparadís.

Trenta anys després, l'any 1830, s'aconseguia l'agregació de la quadra de Vallparadís i, l'any 1904, també l'agregació del poble de Sant Pere i gran part del seu terme fins a completar l'actual terme.

La casa de la Vila

En el catàleg d'edificis d'interès historico artístic-1981 es descriu la Casa de la Vila com un "edifici entre mitgeres, de planta rectangular i de planta baixa i dos pisos. Façana de composició simètrica, concebuda seguint els corrents historicistes de l'època, amb un porxo d'accés de tres arcades apuntades a la planta baixa, flanquejades per dues pilastres tractades com a pinacles. 

Gran balconada de motius gòtics al primer pis, amb les corresponents obertures d'arcs apuntats amb arquivoltes llises i guardapols molt ornat. Aquesta part de l'edifici, junt amb el Saló de Sessions, fou projectat per l'arquitecte Lluís Muncunill. El segon pis, de menys qualitat i de més simplicitat estilística, es deu a l'arquitecte Antoni Pascual i Carretero (arquitecte municipal); no obstant això, la seva composició respecta les directrius de la façana existent, seguint el ritme vertical d'obertures.

Tota l'obra de la façana és feta amb gres de Montjuïc, amb un paredat de junta fina, per filades, i molt ben treballat, així com tot el seu motlluratge: pilars, capitells, guardapols, escuts, etc."

La Casa de la Vila o Ajuntament és l'edifici o local fix on es reuneix el Consell Municipal. Les primers notícies que es coneixen de la celebració dels consell de la Universitat de la Vila les ofereixen els Llibres de consells, que serien l'equivalent als actuals Llibres d'actes del Ple.

A l'Arxiu Històric Comarcal de Terrassa es conserven els Llibres de consells, des de l'any 1400, en molt bon estat, i a través d'ells podem conèixer on era ubicada la Casa de la Vila.

Antigament, es feien reunions i consells al porxo de l'església de Sant Fruitós, a la mateixa plaça de la vila ( actualment plaça Vella). A partir del 1560, els Llibres de consells ens parlen d'un nou lloc de reunió, la Casa dels Consells, que podríem situar entre el castell palau i l'església de Sant Fruitós, és a dir a la banda nord de la plaça Vella.

L'Ajuntament o Universitat de la Vila (tal com es deia en aquella època), va estar instal·lada a les dependències del castell palau fins al 1661, any en què la ciutat es ven el Castell Palau al mercader Pere Fizes. Aleshores la Casa de la Vila es devia traslladar a una casa (que ja no existeix) davant de l'església del Sant Esperit, al damunt d'on antigament hi havia hagut el cementiri del Sant Esperit de Terrassa. Més tard, l'Ajuntament es va traslladar a un nou edifici, construït l'any 1836, al Raval, on actualment hi ha la seu del Centre Excursionista de Terrassa. Aquest edifici va ser la seu de l'Ajuntament fins al 1898, any en què l'Ajuntament permuta l'edifici propi pel que ocupava l'Institut Industrial.

Es va enderrocar l'edifici adquirit (Casa Galí) per construir l'actual edifici segons un projecte de l'any 1900 de l'arquitecte Lluís Muncunill, retocat i acabat el 1903 per l'arquitecte Antoni Pascual i Carretero. L'actual edifici es va inaugurar per la Festa Major de l'any 1903. Al cap d'uns anys s'hi van annexionar les dues cases contigües (una d'elles l'antic jutjat), i en els anys 1959-60 es va ampliar amb un edifici de dues plantes construït per la part del darrere de l'antic edifici (al pati).

Finalment, l'any 1988-89 es va fer la darrera ampliació amb l'adquisició de la fàbrica Càtex, a la plaça Didó, i es va construir un nou edifici per ubicar-hi tots els serveis i departaments municipals. Aquest edifici es va inaugurar el febrer de 1989.