CAPITALITAT I PROJECCIÓ
Dilluns 22 d'abril a les 19.30 h, a la Biblioteca Central de Terrassa
Salvador Sunyer
Fundador i director del  Festival "Temporada Alta" de Girona. Impulsor i director del Centre d'Arts Escèniques de Girona-Salt "El Canal". Premi Nacional de Cultura l'any 2008.
El regidor de cultura Amadeu Aguado obre l'acte emmarcant la conferencia en el procés del Llibre Blanc, presentant les conferències d'aquest cicle i avançant la celebració de les taules de treball posterior. A continuació procedeix a la presentació de la conferenciant tot agraint-li la seva participació.

Salvador Sunyer, inicia la seva intervenció fent una reflexió general sobre el context europeu caracteritzat per les dificultats de mantenir la situació de benestar que s'havia durant la segona meitat del segle XX, i que està amenaçant la pròpia identitat de la civilització europea. Adoptant la formulació gramsciana del pessimisme de la raó, es podria ben bé parlar d'una "casa en ruïnes", no podem estar pitjor, però precisament per això, s'agafa a l'optimisme de la voluntat gramsciana apostant per reinventar Europa, salvant precisament allò que ha estat essencial en la seva identitat: uns drets socials bàsics entre els quals no es pot deixar de banda l'accés a la cultura. Europa és també, i com més va més, una realitat de ciutats. De ciutats amb personalitats diverses, que han gaudit de condicions idònies per exercir de capitals –també culturals-, però també de ciutats amb voluntat de ser, d'esdevenir capitals culturals. Es tracta d'un tipus de capitalitat que es construeix sense urgències, que necessita treball a llarg termini i una aposta per l'especificitat, i és en aquestes coordenades on s'ha de situar el cas de Girona i, més concretament del teatre. El seu ecosistema teatral i escènic es caracteritza per:
El festival Temporada Alta. Es va iniciar el 1992 amb un pressupost de 6.000 €, i s'ha anat consolidant fins esdevenir l'esdeveniment de referència del sector a Catalunya, i amb una potent dimensió internacional (pont entre Europa i Sudamèrica; projecte transfronterer amb Perpinyà). Es traca doncs d'una potent plataforma d'exhibició.
Un àmbit de producció, el Canal, que constitueix l'embrió de l'aparador d'exhibició, dissenyat per esdevenir un centre de relació entre artistes d'aquí i de fora.
Una relació d'espais públics i privats en l'àmbit de l'àrea de Girona –entesa de forma àmplia-.
Aquest ecosistema es basa en la col·laboració pública-privada, que s'ha de repensar de forma periòdica i amb una estructura lleugera. Sembla que es tracta del model al que estem abocats si es vol salvar el model vigent de vocació pública. Aquest model encara pivota sobre un darrer pilar: la formació. Tots els projectes han de tenir una dimensió formativa, això vol dir que s'ha d'estar present al sistema formatiu, des de P3 fins a la universitat. Aquest pilar de la formació és fonamental per consolidar la capitalitat del que seria la "ciutat del teatre", un clúster que hauria de comptar amb una base formativa potent: batxillerat artístic; cicles formatius aplicats a les arts escèniques i un nou concepte de grau universitari en arts escèniques, en la línia de l'ESCAC de Terrassa. Aquest teixit hauria de poder d'atraure professionals del sector –directors, productors, actors- en estades o programes de diferent durada, aprofitant els atractius de la zona (patrimoni, paisatge, cuina, etc.). S'ha de poder atreure aquesta "classe creativa" i ampliar la mirada sobre el turisme, sense renunciar al sentit social. En aquest sentit, s'ha seguit una estratègia de màrqueting molt efectiva: s'ha creat un premi d'arts escèniques que l'atorguen els directors dels 8 grans diaris més influents d'Europa, la qual cosa assegura que aquests mitjans parlin de Girona i la seva oferta cultural.

Berlin, es pot considerar ara mateix una gran capital europea de la cultura, una capitalitat que es s'ha fonamentat en el seu ecosistema cultural, però també en la facilitat d'atreure residents atrets per l'oferta d'habitatge assequible.

Quines haurien de ser les línies de futur:
Treball en comú dels diferents agents implicats: responsables públics, gestors culturals, empresarials i ciutadania. S'ha d'actuar amb generositat, tenir la ciutat i/o el país darrera, teixint acords i aliances.
Canvis en la manera de fer: el model francès de màxima expansió del sistema teatral suportat massivament per recursos públics ha entrat en crisi, i si això passa a França, aquí els efectes de la crisi poden ser devastadors: s'ha de transitar cap a models lleugers i de fort component relacional amb participació del sector públic i del privat empresarial i social.
Fer les coses de forma "orgànica", no artificiosa, descartar la recerca de l'èxit fàcil a cop de talonari –ara de fet això ja és impossible-, però s'ha d'actuar sense por a equivocar-se: en teatre el 85% dels projectes acaben amb poc o nul èxit, però és a aquest 15% al que s'ha d'aspirar: tornem a l'optimisme de la voluntat...
Assegurar l'accés a la cultura a tothom: ningú ha de quedar exclòs de la cultura per raons econòmiques, però qui pugui pagar-la, ho ha de fer. Això vol dir que en el cas del teatre, en una mateixa obra s'han de poder combinar tiquets quasi gratuïts, amb entrades de pagament a preus elevats.
Salvador Sunyer tanca la seva intervenció i Pietat Hernàndez obre el torn obert de paraules.
Josep Casajuana s'interessa per el "efecte del 15% " i per la crisi del model francès. S. Sunyer aclareix que aquesta xifra és la taxa mitjana d'èxit que qualsevol producte cultural, i pel que fa al model francès, comenta que ens hi hem emmirallat, i que aquest model ara mateix no té sortida, però tampoc ho és calcar el model anglosaxó de mecenatge. La situació catastròfica que s'està vivint fa que calgui "inventar una nova fórmula per Europa", que passi per la implicació pública, social i empresarial.
Quim Rius comenta sobre l'efecte de capitalitat, que exercit de forma convencional pot resultar "antipàtic" ja que asseca la resta del territori i aposta per una forma col·laborativa que eviti aquest efecte. Sunyer comenta que efectivament, la capitalitat no és "física" sinó que és de projecte: Temporada Alta s'escampa per tot el territori, i aquí el Festival de Jazz perquè no podria programar a Barcelona? Anna Mata, comparteix aquesta visió i remarca que la capitalitat s'ha de construir sobre un pòsit: com s'adquireix? Sunyer comenta que no les decideix ningú. Cal un arrelament fort i una gran implicació ciutadana, en cada capa, en cada nucli; no buscar l'èxit; sumar moltíssimes minories i crear una escala de sofisticació. 
Pep Pla es pregunta sobre el futur dels Centres d'Arts Escèniques. Sunyer comenta que té la impressió, que aquests centres s'estan deixant de la mà de déu, traslladant tota la responsabilitat als ajuntaments. Sigui com sigui, considera inevitable una especialització dels centres, que hauran de buscar especificitats i aliances territorials. De nou recorda, que el model francès de centres territorialitzats no es pot replicar.
Acabat el debat, Pietat Hernàndez tanca la sessió remarcant el missatge de l'optimisme de la voluntat.

CONNECTIVITAT
Dijous 26 d'abril a les 19.30 h, a la Biblioteca Central de Terrassa
Núria Paricio
Fundadora i directora de la Fundació "Tot Raval" de Barcelona. La Fundació Tot Raval és una plataforma d'associacions, institucions, persones i empreses vinculades al Raval que es va crear el 2002 amb un objectiu comú: millorar la qualitat de vida al barri. Des d'aleshores desenvolupa un treball comunitari, partint d'una visió integral del barri, que incideix en els àmbits social, cultural i econòmic i comercial.
El regidor de cultura Amadeu , obre l'acte emmarcant la conferencia en el procés del Llibre Blanc i fa la presentació de la conferenciant i de l'entitat que actualment presideix: Fundació Tot Raval de Barcelona.

Núria Paricio, inicia la seva intervenció fent una breu descripció del Barri del Raval on la Fundació porta a terme la seva activitat. El barri es caracteritza per la seva densitat urbana i demogràfica i, sobretot, per la seva enorme diversitat ja que compta amb residents de més de 70 nacionalitats els quals suposen pràcticament el 50% de la seva població. Un barri amb un perfil socioeconòmic baix, però per alhora, un espai molt cèntric,  que ubica un gran nombre d'equipaments culturals de primer nivell així com elements patrimonials i simbòlics.

La Fundació es va crear a finals dels anys 90 quan un grup promotor d'iniciativa privada va voler donar una resposta a la situació de marginalitat i estigmatització que afectava al barri i amb l'objectiu de treballar per la seva millora. Aquest grup va començar com a associació de comerciants, però tot seguit, es va orientar cap a una estructura de Fundació que va comptar des del primer moment amb el suport municipal.
La seva metodologia d'actuació es caracteritza per:
Treball en xarxa, implicant sempre diverses persones i organitzacions en cadascuna de les seves actuacions.
Coneixement i anàlisi del territori: cadascuna de les línies d'actuació prioritàries, parteix d'un reconeixement previ i diagnosi de la situació.
Comunicació positiva, per contrarestar la visió negativa de marginació i conflictivitat que sovint es projecta del barri.
Desenvolupament de projectes comunitaris.
La Fundació compta amb 60 patrons i la complicitat de més de 300 organitzacions que operen al barri. Totes aquestes organitzacions aporten el seu suport en forma de participació definida com a "quota social" ja que no necessàriament és en forma de diner. La seva governança es caracteritza per una dinàmica ascendent en la presa de decisions i un model compartit i cooperatiu a l'hora d'executar les actuacions: hi ha uns 40 grups de treball i tots els projectes  vinculen un mínim de 15 o 20 entitats. Es tracta doncs d'un model evident de connectivitat entre persones i organitzacions.
Aquesta connectivitat es posa de relleu en els exemples d'alguns dels projectes que s'exposen a continuació. Es tracta de projectes socials, econòmics –promoció i inserció laboral- i culturals, però sempre amb un alt component de transversalitat. En el cas dels culturals destaquen projectes com la Xarxa de Lectura, Retalls d'Història, "Itaka al Raval" o Literart. Tots aquests projectes vinculen agents de natura i dimensió diversa. En el cas de Literart, coincidint amb el 50 aniversari d'Edicions 62, es promou la realització de pintar 50 persianes del barri –que prèviament han estat restaurades per joves del barri en un projecte d'inserció- amb la participació d'associacions d'artistes. La temàtica sorgeix dels continguts d'algun dels llibres representatius d'aquests 50 anys de l'editorial. Entre tots aquests projectes cal remarcar el festival "Raval(s)" una iniciativa que mobilitza 1.100 persones de 150 entitats, que produeixen 90 activitats que arriben a 10.000 participants. Es tracta sens dubte d'una mostra més que evident del potencial de connectivitat de l'organització i del seus impactes positius al barri.
Núria Paricio tanca la seva intervenció comentant la dimensió d'aquests impactes i remarcant la importància determinant de disposar d'una estratègia de comunicació per poder assolir els objectius formulats, es tracta d'un aspecte gairebé "obsessiu".

Pietat Hernàndez obre el torn de debat, remarcant els arguments claus que es desprenen d'aquesta experiència d'èxit: convenciment que es pot assolir l'èxit de qualsevol projecte que es formuli de forma compartida i a través del treball en xarxa dels protagonistes.

En el torn de debat les diferents intervencions van remarcar el valor i els manlleus que es podien obtenir d'una experiència com aquesta. Marc Galí va plantejar quin tipus de vincle s'establia amb l'administració i va convidar els assistents a compartir la seva vivència de descobriment del batec quotidià d'aquest barri; Àngel Flores es va interessar pel model de finançament de l'organització i els seus projectes; Manel Tomàs pel model organitzatiu i de presa de decisions amb un marc tan obert de participació de diversos agents; Nuut Valero de com obtenir suport per canalitzar projectes d'innovació social. Imma Vilches va establir punts de contacte amb el treball comunitari que s'està realitzant als barris de Terrassa i Domènec Martínez va remarcar la visió compartida de necessitat de connectar espais i persones amb projectes, esmentant el Fòrum de Ciutadania.

GOVERNANÇA
Dimarts 30 d'abril a les 19.30 h, a la Biblioteca Central de Terrassa
Mila Gascó
Doctora en avaluació de polítiques públiques. Professora a la Universitat Pompeu Fabra i a la  Universitat Oberta de Catalunya. Investigadora a l'Institut de Governança i Gestió Pública d'ESADE.

La regidora Teresa Casals obre l'acte, disculpant l'absència del regidor de cultura Amadeu Aguado per motius d'agenda. Obre l'acte presentant la trajectòria acadèmica i professional de la conferenciant, tot destacant la seva tasca de recerca i consultoria a l'entorn de la governança.

Mila Gascó inicia la seva intervenció puntualitzant que si bé en la seva dedicació actual s'ha decantat de forma prioritària cap a altres àmbits de coneixement, la seva tesi doctoral va estar centrada en l'organització i la governança cultural a la ciutat de Tarragona. Entrant en matèria, defineix el concepte de governança i l'emmarca en el context de modernització de les administracions públiques que ha suposat el trànsit del model burocràtic al model relacional. En aquest model, basat en la participació de diferents actors amb capacitat d'incidir, la governança estableix les regles del joc i els mecanismes de participació en la presa de decisions per part d'aquests actors estratègics.

En el cas de la cultura això té una importància especial ja que la cultura és un sector complex en el que participen multitud d'actors amb capacitat d'intervenció i incidència. Cal tenir en compte també el pes que hi ha tingut tradicionalment la iniciativa privada, i el fet que els fruits de les polítiques culturals s'hagin d'observar amb una visió a llarg termini. I tot això, en el context actual de crisi de recursos de les administracions públiques.

A continuació fa una descripció dels principals actors que formen els sistemes culturals complexos: administracions públiques; empreses privades; fundacions; artistes i professionals de la cultura; associacions i, finalment tota la ciutadania. En un marc de governança les administracions públiques han de tenir un paper principal de facilitadores en els processos d'intervenció i presa de decisions; els professionals i les empreses en la producció de cultura, i aquestes també en el seu finançament a través del patrocini; aspecte que comparteixen amb les fundacions, que també actuen òbviament en la promoció cultural. Les associacions assumeixen també aquesta tasca a base de dedicació i compromís, i finalment la ciutadania participa amb més o menys grau d'implicació en la recepció de les propostes culturals.

Aquesta complexitat requereix de mecanismes d'interacció entre aquests actors, que tornen a ser molt diversos: enquestes; consells, comissions i coordinadores de cultura; parteneriats públic-privats (PPP) i associacions d'amics. Les enquestes no són un mecanisme indirecte per copçar les opinions de ciutadania no organitzada que no participa mitjançant algun d'aquests mecanismes però que participa de l'activitat cultural. La resta són espais de participació i en el cas dels parteneriats són cada vegada més presents, sobretot perquè representen noves modalitats de finançament.

A continuació planteja els reptes de la governança: baixa coordinació i cooperació interadministrativa (i intraadministrativa); l'escenari d'incerteses en el finançament i la baixa participació ciutadana.

Per afrontar aquests reptes no hi ha un model, no hi ha una recepta genèrica, s'han de buscar propostes innovadores a partir de les realitats concretes, tanmateix s'han de tenir en compte una sèrie d'aspectes: el "govern de la xarxa d'actors"; les possibilitats que obren les TIC, i de forma més concreta, els living labs; les relacions amb agents "inusuals"-per exemple les altres àrees i nivells de l'administració i, finalment, l'intercanvi de bones pràctiques. Sobre el govern de la xarxa, les administracions públiques han d'exercir el lideratge, de forma no impositiva, definint rols, tasques i dibuixant la visió global del sistema d'actors, una visió global que aquests actors no poden tenir des del seu àmbit d'actuació específic.

Després d'il·lustrar tots aquests aspectes amb diversos exemples Mila Gascò formula com a conclusió el que hauria de definir la nova governança cultural: de la participació a la col·laboració, la coproducció i, sobretot, la co-responsabilitat.

Pietat Hernàndez obre el torn de debat que resulta extens i intens: Marc Galí discrepa de l'opinió de Mila sobre el baix nivell de participació, ja que considera que mitjançant les associacions aquesta és molt alta. Mila puntualitza que la baixa participació es dóna entre la ciutadania no organitzada. Lucio Villasol planteja que el paper facilitador de l'administració s'ha concretat fins ara en l'oferta d'infraestructures, però amb la situació actual i les polítiques fiscals vigents això fins i tot pot estar en perill. Mila comenta que la crisi fiscal ha de portar a un replantejament de la política d'infraestructures, però en general de les polítiques públiques de suport, que probablement han sobrefinançat el sector: s'ha d'anar més enllà de la subvenció cap a la co-responsabilitat.

Pietat Hernàndez comenta que la cultura no ha estat més subvencionada que altres sectors, i això tenint en compte que es venia d'un autèntic desert de l'etapa dictatorial: el suport públic ha estat un exercici de reposició d'aquesta situació, començant per la necessitat d'activar un consum cultural extremadament feble. Comenta també a Lucio que s'ha de reinventar no només el finançament, sinó que la nova governança ha de portar una maduració global del sector. Antonia Andugar, comparteix la visió de la Pietat sobre el suport públic a la cultura, i en remarca el seu potencial econòmic. Comparteix també la visió de la Mila sobre els impactes a llarg termini de les polítiques culturals, i precisament per això, tem que les polítiques fiscals i impositives que s'estan aplicant actualment poden tenir efectes devastadors a llarg termini. Aleix Pons remarca que davant la situació actual, i sobretot del paper de l'administració central caldrà una forta implicació de la societat civil, tal i com ja es va fer en altres èpoques.

Rat Soriano veu clar que cal treballar en el pla horitzontal, superant els llindars sectorials, per exemple en l'àmbit educació-cultura i demana com s'està afrontant. Pietat Hernàndez comenta que el procés del Llibre Blanc, és fonamentalment un procés que es basa en l'horitzontalitat. Santi Martínez valora la riquesa i la complexitat del sistema cultural local i en conseqüència, la dificultat de la seva governança, però alhora l'oportunitat que aquesta suposa. Comenta també que en un sistema això el lideratge de l'administració ha de ser "tou". Mila discrepa d'això i remarca la necessitat de lideratge fort, visió que també comparteix Anna Mata, però hi afegeix que aquest lideratge ha de ser generós.


COHESIÓ SOCIAL
Divendres 3 de maig a les 19.30 h, a la Biblioteca Central de Terrassa
Miquel Àngel Essomba
Professor del departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, director del grup d'investigació ERIC (Equip de Recerca en Interculturalitat i Immigració a Catalunya) i consultor de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya en temes d'educació i de diversitat cultural. Ha estat director de formació de formadors en educació intercultural del Consell d'Europa i expert en temes de diversitat i educació de l'OCDE Va dirigir el Centre UNESCOCAT.

La regidora Teresa Casals presenta la sessió disculpant l'absència del regidor de cultura Amadeu Aguado que s'incorporà abans d'acabar la sessió. Obre l'acte presentant la trajectòria acadèmica i professional del ponent, tot destacant la seva tasca en organitzacions com UNESCOCAT.

Miquel Àngel inicia la seva intervenció a partir del conte de l'Aneget Lleig, que il·lustra sens dubte les tensions amb que les societats gestionen la seva diversitat interna. Una gestió que les ha portat tradicionalment a desconfiar d'aquesta diversitat, negant la diferència i projectant un model de homogeneïtat que els conferia estabilitat: ser com els altres (com l'aneguet lleig que se sent desgraciat fins que no aconsegueix trobar els seus iguals). Si aquesta igualtat ja era fictícia en la majoria de casos, en societats com la nostra que ha viscut amb intensitat processos migratoris intens s'ha fet encara més fictícia. Tenim una societat molt diversa, i tenim dificultats per gestionar aquesta diversitat perquè venim d'aquesta tradició de negació de la diferència. El primer pas és la seva acceptació, i la cultura hi juga un rol fonamental. En aquest sentit, en Miquel Àngel ens remet a la UNESCO i a les seves declaracions sobre Cultura de la Pau (1946), Diversitat Cultural (2001) i la convenció sobre Expressions Culturals (2005) on incorpora el concepte determinant de "interculturalitat" que constitueix fins avui la resposta més indicada per construir marcs de convivència i cohesió en societats caracteritzades per la diversitat cultural.

Les polítiques d'interculturalitat permeten superar la dicotomia entre el "ells" i el "nosaltres" per avançar plegats cap a la construcció d'un futur compartit perquè el concepte d'interculturalitat és inclusiu, flexible i dinàmic. Tot i així, la promoció de la diversitat cultural no està exempta d'obstacles i dificultats entre les quals esmenta la "dictadura dels mercats" globalitzats i la seva desregulació que suposen la profusió d'estàndards culturals generalitzats enfront les expressions minoritàries, la promoció dels processos competitius respecte els cooperatius i la distinció i el cosmopolitisme cultural reservats a les elits. El tercer factor d'amenaça és el fonamentalisme religiós que s'oposa al diàleg com a dimensió implícita de la diversitat.

Davant d'aquests obstacles sòlids i evidents, emergeixen però esperances. M.A. Essomba, pren com a referent la Mediterrània com a espai de diàleg i intercanvi cultural per incidir en aquesta línia de sortida. Partint del document de Bouquerel i El Housseiny (2009)  sobre l'estratègia de la cultura a la Regió Mediterrània, que es va plantejar com a document d'àmbit internacional però que es pot traslladar al nostre àmbit quotidià. El document es basa en els següents punts: reconeixement dels actors i millora de la governança dels sistemes culturals públics; valoració del propi patrimoni i del compartit, corresponsabilitat de les organitzacions socials i lideratge; enfortir el vincle entre educació i cultura (tot remarcant la importància dels ensenyaments artístics, ara amenaçats), inclusió i cooperació i internacionalització.

Com a apunts finals en Miquel Àngel planteja: la cultura com a mitjà, no pas com a objectiu de la cohesió social; la immigració no ha de focalitzar i concentrar la relació entre cultura i cohesió social; la interculturalitat com a mètode i model per assolir la cohesió, apropant la relació entre global i local, i trencant les fronteres interiors.

Pietat Hernàndez obre el torn de debat que compta amb un volum notable d'intervencions.

En un primer torn, Nuut Valero planteja la oportunitat de substituir el concepte de "dificultats" pel de "reptes" i es pregunta si les resistències als canvis són una herència que es pot analitzar des d'un plantejament neurolingüístic.
Quim Rius comparteix a grans trets l'enfocament plantejat pel ponent, però comenta que "hi ha debat": existeix una visió més decididament integracionista que recela d'una diversitat de "cartró pedra".
La pròpia Pietat tanca aquesta primera ronda plantejant la dificultat que té el sector cultural en sentit ampli per garantir l'accés a la producció i l'experiència cultural que ha de ser la base d'aquesta cohesió.

M.A. Essomba comenta respecte la intervenció de Nuut que la superació d'aquestes resistències és una necessitat, sobre la integració comenta que prefereix parlar d'inclusió i comparteix les dificultats de fer aterrar el discurs de la interculturalitat, però remarca que aquesta dificultat no és privativa de la cultura ja que afecta tota la realitat social. Aquesta dificultat es trasllada també a l'acció de les administracions públiques en les seves polítiques d'accés a la cultura. Aquí l'educació en sentit –holísitc- hi té un paper fonamental: l'interès per la cultura ve precedit d'un desig, i aquest desig en alguns casos ve donat pels entorns més propers, començant pel familiar –capital cultural- i és per això que quan aquest entorn no és el propici, s'ha de crear el planter de bell nou, s'ha de conreuar la fructiciació d'aquest desig, i aquí l'educació té un paper determinant.

Josep Casajuana es pregunta pel paper de les entitats"tradicionals" tant de tradició burgesa com obrera o menestral davant aquests reptes, i es pregunta si han quedat superades i desplaçades per la realitat. Joan Coma reivindica l'aportació de l'educació formal en la construcció de la diversitat, ja que s'ha basat en l'exaltació de les visions uniformitzadores: així, per exemple, s'explica únicament la història dels vencedors, dels imperis i els imperialismes a l'hora que s'oculta i/o s'obvia tota la riquesa cultural que aquests arranen. L'Antònia Andugar mostra la seva indignació pel menyspreu que la cultura està rebent per part de l'actual govern de l'estat, la qual està col·locant el sector en una situació crítica, i es pregunta si es podriar apel·lar a les convencions de la UNESCO per frenar aquesta deriva.

M.A. Essomba respecte les entitats comenta que són més necessàries que mai, el problema és d'adaptació al canvi de paradigma: potser no cal que les entitats hagin de créixer en dimensió i capacitat de producció, sinó que la participació dels sectors poc proclius a les fórmules convencionals als quals les entitats no aconsegueixen arribar s'hagi de formular en termes d'adhesió a projectes. I aquesta adhesió que pot passar molt probablement pels nous formats (virtuals, xarxes, etc.)

Respecte a l'aportació de Joan Coma, es mostra completament d'acord i referma la necessitat de desconstruir determinades nocions de civilització. I també comparteix la tristesa de l'Antònia sobre l'ofensiva governamental contra la cultura, i es lamenta que de moment, té poc ressò en l'escenari internacional.

En un nou torn d'intervencions, es planteja de nou el paper de l'educació i l'aprenentatge, de la innovació i la intel·ligència creativa. Josep Casajuana planteja que davant la greu situació actual no seria pertinent un nou "pacte cultural" a l'estil del que es va intentar als anys 80. Núria Casanova opina que si que hi ha molta gent que es mou, però més que estructures o entitats d'estil convencional és necessiten espais de trobada, espais de llibertat i que això és especialment vàlid per la interculturalitat. També planteja el possible dret de "mantenir-se al marge" tot i que pugui resultar polèmic.

Finalment Nuut planteja si el procés del Dret a Decidir pot ser també una via d'enfortiment de la cohesió social. Miquel Àngel qualifica de valenta l'opinió de Núria, i de la importància de superar la noció de subcultura i òbviament la necessitat de crear o conquerir espais de llibertat. Sobre la creativitat, educació i intel·ligència creativa es remet de nou a la necessitat d'incidir en el sistema educatiu. Comenta així mateix, que no hi ha models replicables per construir vies d'interculturalitat, no hi ha "fars", però si que hi ha "llanternes" i remet a l'ampli catàleg de bones pràctiques existent.

Sobre el pacte cultural recorda que existeixen les experiències recents dels "pactes nacionals" i, finalment, sobre el dret a decidir, comenta que si Catalunya avança en el procés, constitueix una oportunitat i que òbviament s'haurà de plantejar estratègies pròpies de diversitat cultural.

INNOVACIÓ I CREATIVITAT
Dijous 9 de maig a les 19.30 h, a la Biblioteca Central de Terrassa
Juan Freire
Biòleg, professor de la Universitat de A Coruña on va ser degà de la Facultuat de Ciències.  Director de Innovació a Barrabés Next, consultoria en innovació i transformació d'organitzacions, gestió i producció cultural; cultura digital i educació

La cap de cultura Pietat Hernàndez presenta la sessió disculpant l'absència del regidor de cultura Amadeu Aguado que s'incorporà abans d'acabar la sessió.

Obre l'acte presentant la trajectòria acadèmica i professional del ponent. Es tracta d'una trajectòria intensa i extensa, en la que destaquen la participació en 48 projectes de recerca i la producció de més de 200 articles durant la seva etapa d'investigador universitari, la qual ha deixat per centrar-se en la consultoria en innovació i canvi tecnològic i social.

En Juan presenta la seva intervenció comentant que no parlarà d'innovació cultural en sentit específic, sinó d'innovació ciutadana on, això si, la cultura hi té un paper fonamental. Per començar delimita el concepte d'innovació, comentant que de forma tradicional s'ha donat importància a la innovació tecnològica i comercial (I+D) però que aquesta té una dimensió molt restrictiva, molt és que la innovació social, i sobretot, la innovació ciutadana. És més la I+D no és viable si no hi ha innovació ciutadana. Els territoris tenen un paper fonamental en aquest tipus d'innovació, especialment els territoris densos (ciutats) ja que afavoreixen la trobada, la interacció de persones, organitzacions –formals i informals- i institucions. Aquests 3 nivells poden aportar diferents aspectes als processos d'innovació social: les persones aporten i actituds, les organitzacions aporten infraestructures, i projectes i les institucions generen condicions (polítiques públiques). Parlem d'infraestructures com a "mitjans que permeten crear alguna cosa", i entre aquests es vol destacar: internet; els laboratoris ciutadans i les dades obertes.

Començant per internet, i les tecnologies socials han permès desenvolupar projectes ciutadans que fins ara eren impensables: Viquipèdia, i altres projectes com "Open Street Map" –i altres relacionats amb la cartografia digital- han esdevingut "processos recursius"-recursos que generen altres recursos, socials i/o empresarials, i per tant innovació i creativitat- i que han nascut sense l'empara de cap organització o institució. Un segon nivell de mitjans que permeten crear coses són els laboratoris ciutadans que són llocs on la gent va a fer a construir prototips de diversa natura. Aquí es genera molta innovació ciutadana, que després pot saltar a l'entorn social o al productiu. El seu concepte és més de coworking que no pas bussines center. Finalment hi ha el mitjà de  les dades obertes. Tots els projectes i processos i els exemples descrits estan suportats per dades, i les institucions tenen ingents quantitats de dades (big data) que no poden explotar. Si aquestes dades s'alliberen se'n pot treure un gran rendiment per part de la ciutadania i també pels agents productius.

Tanmateix molts d'aquests projectes d'innovació social es poden definir com a reactius. El cas del 15-M tindria aquesta natura ja que es caracteritzen per la unanimitat, la horitzontalitat i el "debat etern". El cas de la PAH seria d'aquest tipus però ja focalitzaria propostes concretes de canvi. El cas del software lliure Linux es pot considerar un cas exemplar que anticipa les noves vies d'innovació social: està basat en la cultura digital –meritocràcia, xarxa, persones que fan i comparteixen- i en el "consens aproximat" –no cal coincidir en tot- i en la possibilitat de la "forquilla" multitud de processos que poden compartir parts de projectes, que es van diversificant i que es poden tornar a trobar.
Aquesta innovació dóna pas al que Freire ha definit en la seva obra "Manifiesto Crowd" com la "innovació crowd", la innovació de les multituds, on aquest concepte es contraposa al de les "masses" per la capacitat de protagonisme. Així les pràctiques definides com a "crowd" correspondrien a projectes proactius, on la gent, la multitud s'adhereix a projectes amb diferents escales d'implicació i compromís. Aquestes pràctiques dones respostes a problemes complexos i es fonamenten en el poder de l'acció i la intel·ligència col·lectiva i en la "comunitat de pràctica" versus la individualitat. Aquesta comunitat de pràctica es defineix per tenir objectius compartits –problemes comuns- pel treball compartit, les regles compartides (governança, molt sofisticada) i per les plataformes tecnològiques també comparties.

En resum es pot dir que la innovació no es pot planificar, sinó que s'ha de facilitar en un context de innovació ciutadana, ha de tenir un impacte econòmic –social o empresarial- i requereix d'una ciutadania amb valors i competències, per la qual cosa l'educació resulta fonamental.

Pietat Hernàndez obre el torn de debat. Evaristo Gonzalez planteja les dificultats de diferents col·lectius i les inquietuds que genera la situació actual i pregunta com la ciutat pot tenir solucions reals, que emergeixen i que trobin suport institucional. Freire opina que això depèn de diversos factors: de com s'organitzin aquests moviments per fer coses; que hi hagi projectes que generin impactes econòmics locals i que reclamin a l'administració quin ha de ser el seu paper –que pot ser diferent al que ha estat fins ara, en la línia de la facilitació-. Nuut Valero comenta que innovar aquí encara fa por i que cal perdre aquesta por. Freire insisteix en el paper de l'educació i la idea que ara experimentar és "barat" –en la línia de la innovació ciutadana exposada- i per tant s'ha d'aprofitar aquesta possibilitat i, efectivament, aprendre de l'error. Quim Rius comenta que en termes de política cultural, la del "crowd" pot ser una tercera via que s'obre entre les clàssiques de la democratització de la cultura i la democràcia cultural, però es pregunta sobre l'impacte que l'alliberament massiu de continguts pot acabar tenint en la situació dels creadors, o sigui, en el debat sobre drets d'autor. Sobre aquest punt Freire comenta que s'ha de tenir en compte aquests interessos, però que els canvis tecnològics no s'aturaran, i per tant caldrà sens dubte reformular la retribució de la propietat intel·lectual. Es comenta finalment que tots aquestes processos d'innovació han de donar pas a una nova intel·ligència que permeti passar de l'interès personal a l'interès comú.