El 19 de març de 1939, l'Ufficio Stampa e Propaganda , constituït a Salamanca i subordinat a la Missione Militare Italiana in Spagna, posa en marxa la publicació d'Il Legionario, un periòdic que té com a destinataris els combatents italians a Espanya (FGER).

1. La propaganda feixista sobre el terreny

Després de reconèixer Franco com a cap del Govern de l'Estat espanyol el 18 de novembre de 1936, el Duce va disposar la creació de l'Ufficio Spagna (US), gabinet dependent del Ministeri d'Afers Exteriors, destinat a centralitzar tota la informació relativa al conflicte i a canalitzar les peticions procedents de la Missione Militare Italiana in Spagna (MMIS).

Entre les primeres actuacions de l'US, en destaca la constitució a Salamanca de l'Ufficio Stampa e Propaganda (USP), subordinat a la MMIS que, a partir del desembre del 1937, passaria a anomenar-se Ufficio Stampa Italiano (USI).

L'USP es va organitzar en una secretaria i quatre seccions:

  • Radio: feia el seguiment de les notícies radiofòniques del bàndol republicà i de les estacions de ràdio estrangeres per després, fer-ne contrapropaganda a través de Radio Verdad. I a més, redactava butlletins en llengua italiana per difondre a través de les dues principals emissores de la zona nacional.
  • la secció Esteri: redactava un noticiari en francès per als corresponsals estrangers a Espanya i monitorava la premsa internacional i la premsa roja.
  • Spagna: s'encarregava de proporcionar a la premsa nacional material periodístic d'orientació anticomunista.
  • la secció Fotocine: difonia a la zona nacional material fotogràfic i audiovisual italià, proporcionava als militars documents fotocinematogràfics de les operacions i sobretot subministrava a la premsa italiana i internacional imatges del conflicte, particularment les que ressaltaven el protagonisme de les seves tropes.

L'USP també va editar el periòdic Il Legionario, destinat als integrants del CTV.

2. Fotògrafs, locutors de ràdio i operadors de càmera

Per primera vegada els mitjans de comunicació internacionals van posar en evidència tot allò que passava a Espanya. Era el primer cop que una guerra s'explicava gairebé en directe a través de la ràdio i apareixia representada d'una manera extraordinàriament àmplia als diaris il·lustrats, als noticiaris i als documentals d'actualitat.

Els tècnics van treballar en condicions molt difícils i van usar càmeres fotogràfiques i màquines de filmar molt més manejables que en el passat, cosa que permetia emprar-les en zones pròximes a la línia de foc.

En l'àmbit informatiu, actuen totes les parts implicades en el conflicte, entre elles, Itàlia. Mussolini visionava personalment els noticiaris a la seva residència particular abans que els passessin a les sales. Feia el mateix amb qualsevol fotografia en què apareixia retratat i amb la majoria de les imatges "sensibles". Moltes de les fotografies oficials que es mostren en aquesta exposició porten, al darrera, l'escrit: VISTO DAL DUCE (vist pel Duce). En matèria de propaganda, Mussolini no delegava.

La inversió del règim feixista a l'hora d'explicar de manera persuasiva i convincent els esdeveniments bèl·lics va ser destacable, i va passar en gran part per les mans de l'Ufficio Stampa e Propaganda, compromès a recollir material fotogràfic i audiovisual que servís per nodrir els mitjans informatius italians i estrangers, a més òbviament dels mitjans de les zones que s'anaven alliberant.

Durant la guerra, el Ministeri de Cultura Popular de Roma va enviar a l'ambaixada italiana a Salamanca milers de pancartes murals que reproduïen frases de Mussolini traduïdes a l'espanyol. Es tractava de petits i econòmics pasquins per enganxar a les parets de ciutats i pobles, que facilitaven en píndoles els temes de la retòrica feixista (ASMAE).3. Cròniques de la postguerra

Mussolini va invertir a Espanya molt més del que la pírrica victòria al costat de Franco li retornaria. Però això, només es va fer palès després de l'entrada d'Itàlia en la Segona Guerra Mundial. Fins llavors el Duce va treballar per no perdre les seves opcions a la Mediterrània occidental, on el resultat del conflicte havia millorat la seva posició estratègica. Per això, un cop acabada la guerra, intentà deixar de banda les seves desavinences amb Franco. El viatge triomfal de Galeazzo Ciano per terres espanyoles, al qual tant els mitjans italians com els espanyols van donar una cobertura insòlitament coincident, va reflectir aquesta fugaç convergència i el ministre d'Exteriors italià va ser rebut amb tots els honors per un pletòric Caudillo.

Molt aviat van sorgir altres discrepàncies arran de les diferents actuacions dels dos caps de govern en el tauler geopolític internacional. L'entrevista de Bordighera (12 de febrer de 1941) va deixar clar a Mussolini que Franco estava més que disposat a entrar en la contesa com a aliat de les potències de l'Eix, però sota condicions que no eren assumibles ni per Roma ni per Berlín.

Queda el relat de la campanya dels legionaris italians "segons Mussolini" a les sales dedicades a la Guerra Civil Espanyola de la Mostra della Rivoluzione Fascista: una ostentosa exhibició de protagonisme que, sobre el terreny, mai no va arribar.