Bateria legionària. Rodalies de Salamanca, tardor del 1936 (ACS, MRF).

1. Les ajudes de Mussolini als colpistes

Amplis sectors de les forces armades i de seguretat van romandre lleials a la Segona República i sols l'Exèrcit d'Àfrica va poder compensar el desavantatge inicial dels insurrectes. Però aquesta tropa no hauria aconseguit travessar l'Estret i arribar en poques setmanes a les portes de Madrid sense el suport dels bombardejos dels trimotors i caces italians, que Mussolini va posar a la disposició de Franco a finals de juliol de 1936, i que es van afegir als enviats per l'Alemanya nazi.   

Els revoltats nacionals van rebre també els instruments, els mitjans, els especialistes, assessors militars, un cos expedicionari oficialment integrat per voluntaris, etc. Al llarg de tota la guerra, els efectius italians van superar les 80.000 unitats.

La intervenció es va organitzar sota un nom encobert.

Els militars italians usaven pseudònims, duien documentació falsa i vestien de paisà.

La Regia Marina Italiana era l'encarregada de transportar l'armament i el gruix de les tropes. Malgrat els compromisos del Duce davant del Comitè de No-Intervenció, a partir del novembre del 36, la flota italiana participa en la guerra submarina contra la República.

El paper que va poder assumir la Itàlia feixista a l'inici de la guerra en els mitjans de comunicació era de "salvadora" de la ciutadania espanyola que fugia del conflicte.  

En canvi, estan documentades, amb una finalitat rigorosament interna, les operacions clandestines d'embarcament de tropes i armes. Es troben fotografies que mostren els primers testimonis de soldats fotògrafs italians, col·locats davant de l'objectiu, i s'inicia d'aquesta forma el capítol de retrats privats de la guerra. 

2. Mallorca, porta d'entrada de la Itàlia feixista

El 26 d'agost de 1936 arriba a Palma de Mallorca un personatge sinistre i mitòman, Arconovaldo Bonacorsi, conegut amb el sobrenom del Comte Rossi,  feixista a qui Mussolini va confiar la missió de convertir l'illa en base aeronaval dels italians quan Roma encara no havia donat suport als insurrectes. Per aconseguir el seu objectiu era imprescindible impedir que els republicans recuperessin Mallorca.

Amb el suport del cap de la Falange local, el marquès de Zayas, es va posar al capdavant dels Dragones de la Muerte, un cos de joves seguidors dels colpistes. També es va sumar a la repressió despietada de tot element sospitós de ser lleial al Govern republicà.

Bonacorsi es feia acompanyar constantment d'un fotògraf, que deixava constància de la seva acció en favor dels nacionals a Mallorca. La premsa local, a més, va atorgar-li un protagonisme fora del comú. El fals comte va ser el cap visible de la maniobra estratègica de Mussolini, que no hauria prosperat sense la intervenció de l'aviació i la marina italianes.

Les imatges dels arxius militars corroboren la importància que va tenir l'illa per al bàndol revoltat i per als interessos del Duce a la Mediterrània occidental. La propaganda feixista va exaltar les "gestes" de l'Aviazione delle Baleari en l'etapa més avançada del conflicte.

3. Guerra de columnes cap a Madrid

Des de mitjan de novembre de 36, el cop s'havia convertit en una guerra de desgast que irritava profundament Mussolini. Això va motivar l'enviament de reforços substancials a Franco per accelerar les operacions i arribar a una ràpida solució del conflicte. La seva estratègia però topava de ple amb la tàctica "africanista" del seu aliat, interessat a no deixar viu cap enemic en els territoris conquerits. Cap a començaments de desembre de 1936, es crea a Roma l'Ufficio Spagna, per canalitzar les decisions relacionades amb la guerra i organitzar la propaganda sobre el terreny. Depenia del ministre d'Exteriors i gendre del Duce, Galeazzo Ciano.

A l'espera de la notícia de la caiguda de Madrid, que no es va produir fins al final de la guerra, les revistes italianes omplien les seves portades il·lustrant escenes de lluites aferrissades que suposadament tenien lloc als carrers de la capital.

La participació italiana en el bàndol dels revoltats amb l'Aviació del Terç i una agrupació de carros i artilleria va ser clau per obtenir un emplaçament decisiu en la defensa de Madrid, com per exemple a Navalcarnero. De la primera acció de guerra s'exhibeixen imatges poc conegudes.

4. Màlaga, assaigs de guerra celere

Hitler i Mussolini van intentar aprofitar la ineficàcia del Comitè de No-Intervenció per acabar la guerra.

Itàlia va enviar un cos expedicionari, que es va estrenar a la campanya de Màlaga, que obeïa als interessos estratègics de Roma i menyscabava l'autonomia de decisió dels revoltats, privant-los del suport que havia estat decisiu en altres fronts. Franco no tenia alternativa, tot i que per a ell va suposar un mal tràngol polític i militar.

Per a Mussolini va ser dur no poder convertir l'ocupació de Màlaga en el primer capítol del seu relat propagandístic sobre la Guerra Civil, però no podia comprometre el fràgil acord a què havia arribat amb Londres només feia un mes. Per això es va limitar a celebrar aquest èxit de portes endins.

Un any més tard va poder celebrar obertament aquesta "conquesta". Fins aleshores el protagonisme va recaure en el representant consular italià a la ciutat, les improbables gestes del qual il·lustren les portades de les publicacions.   

5. Guadalajara, primera derrota del feixisme

Després de la victoriosa ofensiva de Màlaga, el Corpo di Truppe Volontarie (CTV) va ser derrotat a Guadalajara. La propaganda a favor de la República, dins i fora de l'Estat espanyol, va amplificar per tots els mitjans i canals possibles la notícia: el mite de la invencibilitat del Duce estava trencat. Per a més escarni, entre les files republicanes van tenir un paper rellevant els italians del Batalló Garibaldi de la XII Brigada Internacional. Es tracta d'un moment clau en les relacions entre Mussolini i Franco, que va aprofitar la circumstància per privar el CTV de tota autonomia operativa i el va convertir en un cos més de l'exèrcit "nacional".

El silenci dels mitjans va ser ensordidor. Les cròniques des del front als diaris es van interrompre abruptament i a les revistes se'n troba poca documentació gràfica, fins i tot de contrapropaganda.

Les imatges dels legionaris són les que reflecteixen millor la duresa del moment.

La lectura dels fotògrafs de l'Istituto Luce és diferent: ferits atesos, trinxeres abandonades per l'enemic i un intens foc de fusells. Aquestes preses no fan altra cosa que reforçar la sensació de desolació i precarietat que ho embolcallava tot.

6. Aviazione Legionaria i CTV en el front Nord

La revenja de Mussolini per la derrota de Guadalajara passava per les armes. El CTV s'havia reorganitzat dins de l'exèrcit nacional. El dirigia Ettore Bastico i tenia ordres d'obtenir, com més aviat millor, una clara victòria italiana.

Franco amb prou feines dissimulava la seva animadversió envers els comandaments del CTV, que creixia amb les descarades exageracions de la premsa italiana respecte als èxits obtinguts pels seus efectius. La tensió entre ambdós aliats es va disparar després de la caiguda de Santander, que va suposar un gir radical en l'estratègia mediàtica de la propaganda feixista.

Per raons de conveniència en política exterior, en els mitjans Mussolini havia hagut de cedir tot protagonisme a Franco i als nacionals. Les principals revistes de l'època ho demostren clarament: surten en portada, per primera vegada, els legionaris anomenats Frecce Nere, presentats com a legionaris italians invictes.

El reportatge del legionari Covone explica una història diferent, plena de ponts ensorrats, ciutats en ruïnes, avions sinistres. En canvi, les fotografies dels militars són referencials, com de costum.

7. De Terol a la Mediterrània: primera línia i rereguarda

Fins a l'ofensiva de l'Aragó, es va deixar els legionaris del CTV en reserva, amb gran enuig de Mussolini que amenaçava de retirar-los si no eren utilitzats activament.

La tensió es va fer notar quan el Duce va desfermar a la rereguarda una campanya de terror contra objectius civils, que va semblar agafar de sorpresa el mateix Franco, el qual va treure profit d'aquella iniciativa brutal. La intensitat dels atacs de l'aviació italiana va ser esfereïdora, i va culminar amb els bombardeigs massius sobre Barcelona entre el 16 i el 18 de març de 1938.

Roma no tenia cap interès a informar de les operacions aèries que Mussolini havia ordenat: es tractava d'un pols entre aliats en el terreny militar. Per això, la premsa traslladava l'acció a escenaris més propis, recorrent a la il·lustració, o directament callava.

L'Aviazione Legionaria continental i balear, a les esquadrilles de les quals sempre anaven militars fotògrafs, documentava minuciosament cada fase dels seus atacs mitjançant eloqüents plans zenitals i, en posteriors inspeccions sobre el terreny, els efectes de les bombes.

Les fotografies de l'Istituto Luce desprenen un interès pel factor humà que falta en els documents pròpiament militars. 

8. Italians de Mussolini en l'ofensiva de Llevant i la batalla de l'Ebre

Amb l'arribada dels insurrectes a la Mediterrània, la República havia quedat dividida en dues parts. Franco va haver de decidir si marxar contra Barcelona o València i va optar per aquest segon objectiu, que finalment no va aconseguir. La lentitud de la maniobra dels rebels exasperava a Mussolini, que va decidir reactivar el flux d'ajuda militar.

A la segona fase de les operacions, el pes de la intervenció italiana va ser considerable. La travessa de l'Ebre per part de l'exèrcit republicà va obligar Franco a suspendre les operacions de Llevant. Començava la llarga i cruenta batalla de l'Ebre, al final de la qual el front tornaria a establir-se allà on els republicans l'havien trencat el 25 de juliol de 1938.

La forta presència del CTV a la primera línia de foc va permetre que alguns legionaris capturessin fotografies de batalles en ple desenvolupament, però també moments d'esgotament de la tropa durant les llargues marxes. La premsa oferia imatges molt diferents, retratant els alts comandaments italians estudiant l'acció següent.

Les preses aèries militars del paper de l'aviació italiana són esgarrifoses mentre que les il·lustracions de les portades i els seus peus de foto semblen més de còmics que de cròniques de guerra.

El CTV en marxa cap a Barcelona, gener del 1939 (USSME).

9. Catalunya, l'última campanya del Duce

A la campanya de Catalunya el paper del CTV va resultar decisiu per al bàndol rebel. L'acceleració que va provocar a les operacions el general Gambara, ascendit a comandant del CTV, va ser convenient per als revoltats en vista de l'ofensiva final sobre Madrid. Les posicions de Franco i Mussolini van tornar a apropar-se tot i que van continuar havent-hi friccions entre comandaments italians i espanyols, que la propaganda de l'època es va encarregar de censurar.

La premsa presenta una Catalunya entusiastament agraïda als alliberadors que marxen junts cap a la victòria, encara que sempre es dediqui més protagonisme als italians. Com en tot l'últim any de guerra, el paper més destacat és assignat a les gestes heroiques de l'aviació.

Però també havia estat dura l'ofensiva terrestre.

Aquest és potser el moment de la guerra en què les diferents mirades semblen més irreconciliables. I en van ser conscients els mateixos militars que, a Tarragona, van documentar una imatge de resistència al crit de: "¡España para los españoles!" "¡Fuera el invasor!", que reprenia una consigna llançada pel president del govern Juan Negrín i que naturalment... no es va publicar.

10. Tornada triomfal

El 28 de març de 1939 va caure Madrid i la guerra va acabar.

Mussolini necessitava mantenir bones relacions amb Franco perquè el compromís d'aquest amb Roma durés més enllà de la contesa. L'única via era alleugerir l'habitual campanya mediàtica d'exaltació que tantes friccions havia provocat entre els aliats durant el conflicte. Ho testifiquen les imatges de concòrdia entre autoritats civils i militars, italianes i espanyoles. La consigna per als fotògrafs de l'Istituto Luce era subratllar la identitat de perspectives i la perfecta harmonia entre nacions germanes.

Comprensiblement més espontània va ser l'alegria desbordant de la tropa que els legionaris fotògrafs van saber capturar i que va acabar omplint també les imatges oficials.