Bombes «dedicades», entre d'altres, a Manuel Azaña, Dolores Ibárruri i Largo Caballero a punt de ser carregades en un Savoia-Marchetti S.M.81 Pipistrello, aeròdrom de Sòria o Valladolid, primavera del 1937 (ACS, MRF).1. Armament i logística

L'ajuda militar italiana juga un paper essencial en la consecució de la victòria franquista. A partir del juliol del 1936, Mussolini envia una dotzena de bombarders Savoia-Marchetti, que esdevenen fonamentals a l'hora de permetre que les tropes colonials insurrectes arribin a l'Espanya continental. En els mesos i anys següents, Roma envia a combatre a Espanya més de 80.000 homes, acompanyats per una notable dotació bèl·lica que, en part, se cedeix als espanyols. Avions, vaixells, carros de combat, peces d'artilleria, bombes, submarins i tot el material necessari per a una guerra moderna. Espanya és, per a Itàlia i Alemanya, un laboratori en què s'assaja l'eficàcia del nou armament i tecnologies. L'aviació és el cos dominant que experimenta els efectes devastadors dels bombardeigs indiscriminats davant d'objectius civils.

Els càrrecs militars són els primers que fotografien l'armament, documentant-ne la quantitat, la ubicació, els usos i la presència d'armes en diverses situacions. A més, els legionaris, tant soldats com oficials, es retraten exhibint les pròpies armes. Els que ho fan més sovint són els aviadors, una autèntica aristocràcia militar, mostrada i representada pels mitjans de comunicació com a tal.

2. Ruïnes i destrucció

Inevitablement les guerres deixen una estela de mort i destrucció. En un conflicte bèl·lic total i amb un valor ideològic fort com el de la Guerra Civil Espanyola, les imatges de les ruïnes esdevenen un instrument de propaganda conscient. La premsa parla de les operacions de l'enemic com si la destrucció hagués estat feta deliberadament; no es tracta d'un resultat inevitable dels bombardeigs o les batalles militars. La premsa feixista presenta les imatges d'esglésies i altres edificis religiosos destruïts com una profanació intencionada per part del bolxevisme ateu i així, dóna suport a la interpretació de la guerra com una croada en defensa del catolicisme.

La mirada dels militars té un sentit més pràctic. Els interessa documentar, amb el cinisme dels professionals de la guerra, els efectes dels bombardejos sobre els edificis caiguts, amb indicacions ben precises sobre el tonatge dels explosius i la qualitat constructiva de les cases. Els legionaris immortalitzen sovint la destrucció, de vegades com a teló de fons dels seus retrats de grup. Acabada la guerra, són els primers "turistes de guerra" que visiten els llocs destinats a esdevenir símbols de la batalla acabada.

3. Misses, enterraments i funerals

La temàtica religiosa és una de les més freqüents en la iconografia feixista de la Guerra Civil. En diaris, àlbums dels legionaris i fotografies institucionals són molt nombroses les imatges que retraten misses de campament, cerimònies religioses de soldats i població civil, processons, sepultures de soldats i edificis religiosos sovint destruïts per la fúria bolxevic. El discurs religiós esdevé molt aviat un lloc de trobada important entre el feixisme italià, que al 1929 fou signatari dels pactes del Laterà amb el Vaticà, i els preludis del nacionalcatolicisme instaurat per Franco, un cop acabada la guerra.

Són especialment significatives les imatges preses en cementiris que custodien les restes de soldats italians o els funerals de legionaris. Les mirades pública, privada i propagandística coincideixen amb l'exaltació del sacrifici per un ideal superior, encarnat per les banderes nacionals, pels símbols feixistes o religiosos i per la salutació romana. A les fotografies fetes pels legionaris i a les anotacions que hi fan s'entreveu la implicació personal i el dolor privat per la mort dels companys d'armes. No falten dossiers fotogràfics dels llocs de sepultura més significatius dels soldats italians, duts a terme pels legionaris un cop acabada la guerra i també al llarg de tot el camí de tornada.

Cerimònia dels legionaris en honor dels caiguts. Al capdamunt d'un cim del front d'Aragó, davant de les línies dels rojos espanyols, apareixen en mig de la nit un parell d'estandards: l'italià i l'espanyol, il·luminats pels reflectors. Entre les dues banderes hi ha una creu de fusta senzilla. Sota el cim, els soldats presenten armes mentre els músics entonen amb sordina el "Cara al sol" i "Giovinezza". Mentrestant, s'encenen sobre els turons petites flames d'improvitzats altars de guerra, sense que els bolxevics gosin torbar la commovedora cerimònia. (BCMC, DC, 21/11/1937 - Dibuix d'Achille Beltrame).

4. Desfilades i medalles

En cada ciutat conquerida se celebra una desfilada militar, normalment acompanyada per una multitud que aplaudeix o es mostra curiosa. La revista militar de les tropes marca la conquesta formal del territori i la seva representació il·lustra la potència de l'exèrcit victoriós però, també s'empra com a demostració del suport popular, real o suposat. Per reproduir aquests esdeveniments trobem la maquinària propagandística, interessada en remarcar el paper decisiu que té el contingent italià en cada èxit militar. Els legionaris  no deixen  mai de fer fotografies durant les manifestacions solemnes a les quals prenen part tot i que de vegades els atreuen també altres temes que no tenen com a protagonistes els italians: les representacions espectaculars i exòtiques de les aparicions de Franco, envoltat de la seva guàrdia de corps a Salamanca o Burgos, entre d'altres.

Les ocasions de fer una desfilada són moltes. No hi ha sols les conquestes de les ciutats, sinó també el moment de sortida o de retorn solemne a Itàlia, tant durant com al final del conflicte. En les circumstàncies més importants, podem trobar el Caudillo, el Duce o el rei d'Itàlia saludant els herois i sobre aquests se centra l'atenció dels fotògrafs oficials o ocasionals. La medalla als caiguts es posa al pit de les esposes o dels pares del soldat mort. Per al règim, aquestes ocasions són moments de mobilització i implicació significatius per a les multituds. 

5. Escenes de vida quotidiana

La guerra de combats omple un espai mínim de la vida quotidiana dels soldats. La major part del temps transcorre en els llargs períodes d'inactivitat, l'avorriment de l'espera, la vida dels camarades, els desplaçaments d'un lloc a un altre, l'exploració de ciutats i paisatges desconeguts. Aquestes escenes són retratades majoritàriament pels mateixos legionaris, que es fotografien els uns als altres, intercanviant-se les màquines fotogràfiques, multiplicant així els autors de les imatges que ens han arribat. Són fotos més o menys espontànies, retrats individuals o de grup, en poses humorístiques o militaritzades, que representen la rutina de la vida quotidiana a la rereguarda o esdeveniments del tot inusuals. Trobem també imatges turístiques que immortalitzen paisatges i monuments que susciten la curiositat i l'interès d'homes que sovint surten del seu petit lloc d'origen per primera vegada.

Ball entre soldats. Arnes, 1938 (APB, Fons Sandri).La propaganda no té cap interès per aquest tipus d'imatges ja que prefereix òbviament la representació del soldat en acció o ja victoriós.

El mateix val per a les institucions militars i polítiques, que per norma documenten els aspectes més militaritzats de la vida dels soldats. No hi falten, però, imatges oficials, que mostren l'eficàcia de les institucions militars a l'hora d'organitzar el temps lliure dels combatents.

6. La representació de l'enemic roig

L'adversari contra el qual es combat és senzillament el roig. Qualsevol altre matís, pluralitat de posicions o potser fins i tot contradicció interna del bàndol republicà és simplement encoberta. A les imatges de premsa, assumeix sovint l'aparença monstruosa d'un assassí sàdic i violent, profanador de dones i llocs sagrats. Però encara més sovint, la seva és la imatge del vençut, del presoner que ja no pot fer mal, amb un aspecte semblant al d'un inadaptat social o bé del covard que fuig, o tal vegada d'un home a qui han obligat a anar a la guerra contra els nacionals.

Entre els àlbums dels legionaris trobem fotografies dels presoners i retrats dels botins obtinguts, la major part de les vegades al costat de soldats italians eufòrics i triomfants, mentre que les institucions polítiques i militars estan més interessades pels sistemes de gestió dels homes capturats.

I en darrer lloc hi ha els morts, que interessen i atrauen a tothom amb una certa morbositat. Tot i que no són gaire nombroses, les imatges que es troben són similars als fons privats, als institucionals i finalment a les pàgines dels diaris. Cossos devastats per la mort, torturats, mutilats, però sempre i només dels enemics. Els companys d'armes caiguts mai no són objecte d'una mirada tan poc respectuosa. Gairebé sempre l'únic protagonista és el cadàver; ara bé, quan, inesperadament, veiem la mirada dels legionaris que topen amb un cadàver, aleshores emergeix tota la consternació que causa aquesta trobada aterridora.

7. Dones i infants davant del conflicte bèl·lic

Només en part les dones i els infants representen les víctimes i els espectadors impotents d'un conflicte d'homes. La dona nacional apareix amb els vestits tradicionals i reconfortants de la infermera o l'auxiliadora; de vegades apareix també amb uniforme, tot i que sempre sense armes i confinada a la rereguarda. Davant d'aquesta, hi ha la dona subversiva, un exemple de bruixa armada que només la victòria pot derrotar. En darrer lloc, hi ha la dona que s'ha quedat a Itàlia, la representació de la qual només té sentit pel règim en el moment en què assumeix el paper de mare o de dona d'un caigut.

Les imatges dels infants ofereixen unes visions semblants. Predominen les visions patètiques d'infants sofrents, abandonats, sense sostre i ferits, la desgràcia dels quals només pot tenir l'origen en la conducta bèl·lica dels enemics.

8. Pròfugs i desplaçats

Només la maquinària propagandística s'interessa pels pròfugs i desplaçats. Els legionaris rarament documenten la fuga o el retorn de civils, situacions que tan sols s'esdevenen de forma aïllada. Per a les institucions militars, la qüestió dels pròfugs no és un tema, ja que s'escapa de les seves competències. Els diaris, en canvi, en parlen constantment. Documenten les fugues precipitades dels civils de pobles assetjats pels rojos, sobre els quals sempre recau la responsabilitat dels mals i els patiments de la població civil. Els mèrits van exclusivament al bàndol nacional quan, gràcies als seus èxits militars, permet la tornada dels desplaçats a casa seva.

L'argument adquireix una connotació del tot especial al final de la guerra i es concentra en el cas català. Els milicians, en ruta cap a França, són descrits com una horda salvatge en fuga, mentre els seus caps, interessats només a salvar la pell, són representats com a privilegiats, cínics i indiferents als patiments de la pobra gent. Si els civils trien fugir més enllà de la frontera és per causa de la propaganda enemiga que acusa els nacionals d'executar venjances i represàlies indiscriminades.

La guerra ja ha acabat, però l'ús instrumental de les imatges s'allargarà encara durant molt de temps.