La mostra s'inicia amb una introducció sobre la mort i el seu significat en les diverses cultures del nostre territori.

El primer tram ens introdueix testimonis del món funerari d'època prehistòrica (3500 aC - 900 aC).

Urna de Ca n'ArnellaEls primers enterraments estaven formats per fosses o galeries excavades a terra, inicialment individuals (Ca n'Arnella) i després com a sepultures col·lectives (Can Bosch de Basea i Can Ballarà).
L'arribada de pobles indoeuropeus va propiciar un canvi en el pensament i en el ritual funerari amb la introducció de la incineració (Can Missert). Les restes es dipositaven en una urna.
Destaca la sitja funerària de Can Ballarà (1800-1200 aC) amb 17 cossos disposats radialment sobre un llit de pedres. L'estudi científic suggereix que van patir una malaltia infecciosa desconeguda que va afectar principalment a infants, dones i gent gran.

La segona etapa és el món ibèric i el món romà. Es tracta amb poca profunditat ja que el públic pot visitar la sala específica de l'exposició permanent.
Quan Roma inicia la conquesta d'Hispània (218 aC), la incineració estava molt arrelada en els pobles ibers. Però, l'adopció dels costums dels nouvinguts va comportar un canvi en la concepció del més enllà. Tot girava al voltant del món dels déus, en la preservació de la memòria i en el record de les persones.
A partir del segle II el ritus de la inhumació s'anirà imposant.

Placa funerària dedicada a Recesvint, mort amb 20 anys. Segle VIIDes del moment en que la religió cristiana va ser declarada religió oficial a l'imperi romà (any 380) es van concretar els dubtes de l'existència humana: qui som, d'on venim i on anem.
"Jo sóc la resurrecció i la vida; el que cregui en Mi, encara que mori, viurà, i tot el que viu i creu en Mi, no morirà mai" (Jn 11, 25)
Viure segons les ensenyances de Jesucrist comporta la recompensa de la resurrecció i del descans etern després de la mort.
La intenció és facilitar el trànsit cap a la vida futura, mitjançant celebracions litúrgiques i conservant el cos físic a la sepultura, esperant el dia del judici final amb la resurrecció col·lectiva.
Des de mitjans el segle IV, l'església d'Ègara disposa de llocs per al descans dels fidels dins del temple, a l'exterior o en cambres funeràries. Amb la designació de seu episcopal, (cap a l'any 465), la construcció del nou complex concretà els espais funeraris per a l'èlit de la comunitat cristiana. Al nord del recinte religiós es configura un cementiri per a la resta de la població egarenca.

La presa de Barcelona per part dels francs (any 801) i la posterior restauració de les seus episcopals en el territori conquerit al domini islàmic, sota el poder carolingi, va comportar la desaparició de la seu episcopal d'Ègara, que passa a dependre del bisbat de Barcelona. En relació al ritual funerari, es produeix un canvi en la tipologia de les tombes. Aquestes acaben tenint un perfil antropomorf del cos.

Petxina de peregrí. Cementiri SP. Segle XIIA partir del segle XI, la inestabilitat del període aguditza la por a la condemna del judici final. El cos del difunt era rentat, vestit i amortallat. La vetlla del cos a casa es feia en silenci i amb oracions. Després de la cerimònia religiosa, el cos s'enterraven en un lloc sagrat, per evitar que el dimoni pogués apropiar-se'n.
Els fossars de la parròquia de Sant Pere de Terrassa segueixen configurant el lloc funerari de descans.

El següent àmbit mostra una societat terrassenca lligada a la religió i la superstició (segle XVI - mitjans del segle XX).
L'Església, subordinada a l'estat, i la diversitat de tendències religioses porta al desengany, a la frustració i a una certa angoixa general.
Hi ha una obsessió per la mort i el penediment d'última hora.
La saturació dels cementiris parroquials obliga a realitzar neteges, que omplen les osseres.
Es construeixen panteons i nínxol, però no impedieixen les queixes del poble de Sant Pere per les fortors que respiren. Aquest fet afavoreix el seu desmantellament (1917).

En els segles XIX i XX, es produeix un canvi substancial en les institucions eclesiàstiques i administracions públiques.
A finals del segle XVIII, deixa de tenir tanta importància la tomba ni el seu emplaçament a prop de les relíquies.
El cementiri s'allunya de la trama urbana. L'administració civil es fa càrrec dels espais funeraris, amb l'excusa de la saturació i la salubritat pública.
L'Església continua tenint la potestat del ritual funerari dels creients.
Es va formalitzant un sistema mercantil a través de la figura de l'oferter i les pompes fúnebres pels temes no relacionats amb el culte.
El cementiri esdevé l'espai on preservar el record i la memòria de les persones difuntes.

Títol de propietat del cementiri VellL'antic fossar militar de Vallparadís es converteix en el cementiri general de la vila de Terrassa. S'hi construeixen els primers blocs de nínxols i panteons, configurant-se la ciutat dels morts, amb carrers i illes, on l'art i l'arquitectura religiosa i civil marcaran la diferenciació social.
L'any 1898 s'autoritza la construcció d'una nova façana monumental, dissenyada per l'arquitecte Lluís Muncunill (1868-1931).

L'any 1934 s'inaugura el cementiri Nou, proper a la masia de Can Torrella. L'actitud social davant la mort ha canviat. S'amaga a les persones malaltes la veritat del seu estat. L'hospital és el lloc on morir.
La municipalitat dels serveis funeraris, a través de Funerària Municipal de Terrassa (1996), suposa un punt d'inflexió.
El ritual mortuori es posiciona al voltant dels vius, angoixats per la pèrdua de l'ésser estimat.
La tomba esdevé el recordatori permanent dels difunts i el cementiri és l'espai per donar descans als éssers estimats, sense discriminació ideològica o de creença religiosa.

Urna d'incineració: Cinerari piràmide. Lola Aparicio Casals (2000)El segle XXI sembla encaminar-se a un cert escepticisme religiós vers el ritual de la mort.
La pràctica de la incineració és cada cop més generalitzada. L'Església catòlica ja no veu raons doctrinals per evitar-la perquè la cremació del cadàver "no toca l'ànima i no impedeix a l'omnipotència divina de ressuscitar el cos, i, per tant, no conté la negació objectiva de la doctrina cristiana sobre la immortalitat de l'ànima i la resurrecció del cos".
Des de 2016 les normatives eclesiàstiques i civils impedeixen que les cendres siguin espargides en qualsevol indret. Per aquesta motiu, els cementiris i l'Església habiliten indrets adequats per a la seva guarda.

El recorregut finalitza amb l'exposició de quatre peces artístiques que tracten la mort. Són obres d'E. Rosales, C. Armiño i L. Barrau.