Mostra La Joia del Museu. "Les tres gràcies" de Gertrudis Galí. MdT 27476 Nom de l'objecte: Escultura

Títol: Les tres gràcies
Autoria: Gertrudis Galí Mallofré
Material: metall i pedra
Datació: c. 1968
Mides:  60,2 x 22, 5 x 18 cm
Procedència: donació família Viusà Galí
Núm. d'inventariI: MdT 27476

  • Dates: del 16 de maig al 13 de juny de 2021
  • Lloc: Castell Cartoixa de Vallparadís (carrer de Salmerón, s/n)

Gertrudis Galí Mallofré (Terrassa, 1912 – París, 1998) fou una pintora i escultora formada a l'Escola de la Llotja de Barcelona. La seva vida personal i professional va estar molt lligada a la del seu marit, el també artista Manel Viusà Camps (Barcelona, 1917 – París, 1998).

Les tres gràciesPoc després de casar-se, el matrimoni que residia a Barcelona s'instal·là a Terrassa, la ciutat natal de Gertrudis. Durant la seva estada egarenca, entre els anys 1940 i 19481, Gertrudis Galí es dedicà a retratar els membres de les diferents famílies benestants de la burgesia local. Aquests són uns retrats amb una estètica molt clàssica, en consonància amb els corrents estilístics propis del moment: hereus de la tradició i l'academicisme. Malgrat aquesta composició més clàssica, sí que s'hi observa un tret característic de l'obra d'aquesta artista: una estilització quasi manierista de les figures. Aquesta concepció de la forma s'accentuarà, posteriorment, en la seva escultura.

Manel Viusà fou una persona molt compromesa políticament i aquest és un dels motius pels quals, escapant de l'epicentre barceloní, es refugià amb Gertrudis a Terrassa, on continuà la seva activitat clandestina. Malgrat el canvi de ciutat i el canvi de nom (a Terrassa era conegut com a Manel Camps), les autoritats de l'estat dictatorial, que s'havia imposat a Espanya, seguien de ben a prop les seves passes. Aquesta situació va obligar el matrimoni –juntament amb els seus fills– a exiliar-se a França, primer a Canet de Rosselló, al costat de Perpinyà, i, des del 1956, a París.

Per a Gertrudis Galí, l'exili no només va suposar l'abandó del territori i de les persones del seu entorn, sinó que també va implicar un canvi artístic: un trencament amb la pintura, el llenguatge amb el qual s'havia expressat fins aleshores. Aquesta escissió en la seva vida li fa prendre una ferma decisió: deixar enrere tot el seu passat i començar de nou. Una nova terra, una nova gent, una nova parla i un nou llenguatge artístic: l'escultura. Aquest nou rumb es degué, d'una banda, a una forma de concebre l'art i, de l'altra, a una renúncia per amor. De la mateixa manera que ho deixà tot per estar al costat de l'home que estimava, abandonà la pintura per no interferir en la projecció artística del seu company. En una entrevista feta a la revista Al vent ho explica de la següent manera:

Les tres gràcies«Em vaig trobar al costat d'en Manuel, ell no volia pas quedar-se enrere. I ja dibuixava força bé. Pintar per suposat, ja ho feia millor que jo. Però ell tenia l'avantatge que dominava i domina, a la perfecció, el color i en aquest camp tenia una capacitat d'invenció molt més gran que la meva.

Quan jo treballava en un dibuix, aquest esdevenia pedra. Jo tenia i tinc una veritable passió per la forma, el volum és molt important. Quan veig una figura per davant, tot seguit la veig també per darrere. Aquesta és la mentalitat de l'escultor. Continuar en la pintura hagués estat una manca d'honestedat artística».2

Aquest canvi en la trajectòria de Gertrudis Galí es va veure refermat, molt possiblement, pel contacte que la parella establí amb Firmin Bauby i el Mas Sant Vicens a Perpinyà. En aquest centre dedicat a la producció ceràmica, el matrimoni es dedicà a fer unes figures de terracota que ella s'encarregava de modelar i ell de pintar i enfornar.

Gertrudis Galí, sense deixar de banda el dibuix, es va anar endinsant en el llenguatge tridimensional. Durant aquests primers anys d'exili, es va dedicar a realitzar escultures de diferents dimensions així com relleus sobre temes mitològics femenins. Aquestes peces les elaborava seguint una estètica noucentista tant per les formes, de proporcions robustes i aire classicitzant, com pels temes triats. Galí s'inicià en l'escultura amb unes tècniques i uns materials tradicionals: principalment treballà amb terracota, marbre, guix i, en alguna ocasió, fusta.

L'arribada a la capital francesa, el 1956, va comportar un canvi important en la seva concepció de la tècnica escultòrica. A partir d'aquest moment, començà a treballar amb el metall. Però topà amb un problema: el preu de la fosa en bronze era prohibitiu. Això la va portar a experimentar noves tècniques que li permetessin fer-ho sense utilitzar aquest procediment.

Gertrudis Galí treballant en el seu taller, dècada de 1970. Col•lecció particular Viusà GalíLes grans protagonistes de l'obra de Gertrudis seran la mitologia i, sobretot, la figura humana, especialment la femenina. Per a ella les dones simbolitzaven elements de la natura: plantes, arbres, rius... El rierol, L'aire, El torrent, La nit, La primavera, La tempesta i L'alba són alguns dels títols que donava a les seves representacions femenines. Unes imatges de dones nascudes des de la mirada d'una altra dona.

Totes les seves figures, sempre de cos sencer, són de fines i elegants proporcions. Figures expressives plenes de gràcia que es caracteritzen per la lleugeresa dels seus cossos mòbils i plens de corbes. Tots aquests elements donen com a resultat unes escultures de gran estilització, on el moviment, que en alguns casos és ascendent i en altres circular, hi és present en tot moment.

Les seves escultures grupals, en què les figures tenen relació les unes amb les altres, estan plenes de lirisme, de ritme, d'elegància. Cossos entrellaçats que dansen o juguen, que s'expandeixen o es repleguen amb moviments flexibles i harmoniosos.

Una de les coses que resulta més interessant de l'obra de Gertrudis Galí és com, a través d'un material tan rígid com el metall, aconsegueix formes suaus, sinuoses i d'una gran plasticitat.

La seva obra ha estat exposada en diverses ciutats: Terrassa, Perpinyà, París, Vichy, Barcelona, Londres, Nova York i Washington, entre d'altres. És entre les dècades de 1960 i 1980 que es consagra com a artista i s'internacionalitza: no només serà coneguda a França, sinó també als Estats Units d'Amèrica. Bona part de la seva producció es troba als Estats Units (Nova York, Filadèlfia...), Noruega i Alemanya, entre d'altres països3.

Les tres gràciesLa peça que aquí us presentem forma part d'aquest grup d'escultures realitzades amb un tècnica innovadora en la qual Galí anava fonent, directament amb el bufador, petites làmines o fils de diferents metalls. L'escultura presenta tres figures femenines de formes estilitzades que entrellacen els seus braços amb una dansa ascendent que les eleva a un estadi superior. La peça, a més, disposa d'una base molt especial: la pedra sobre la qual dansen les protagonistes és una llamborda arrencada dels carrers de París durant les manifestacions del Maig del 68.

Aquesta obra, plena de significat i lirisme, ha estat cedida al Museu de Terrassa per una de les filles de la Gertrudis i el Manel: la Joana Viusà i Galí. Sense la seva inestimable i desinteressada col·laboració no podríem gaudir de la magnífica peça produïda per aquesta artista. Des del Museu de Terrassa volem situar la Gertrudis Galí en el lloc que es mereix i desempolsegar la seva figura de les capes d'oblit que el temps ha anat dipositant sobre seu.

Gemma Ramos Serra
Conservadora del Museu de Terrassa

1 Ragón, Baltasar. El Arte y los artistas en Tarrasa: la música, la pintura, el teatro. Terrassa: Imp. Joan Morral, 1952. Pàg. 197

2 Gombau, Joan. "Manel Viusà i Gertrudis Galí: Una fidelitat a Catalunya" (entrevista a París a Gertrudis Galí),  Al vent, núm. 23, juliol-agost de 1977

3 Gombau, J., "Manel…" op. cit., p. 17

La Joia del Museu: Les tres gràcies de Gertrudis Galí Mallofré