La família Sagrera, de procedència pagesa, va emigrar a Terrassa a finals del segle XVIII.

Amb els anys es va convertir en una dels llinatges més benestants de la vila de Terrassa. El 1768 Anton Sagrera i Casanoves va comprar diversos casals al carrer de la Font Vella. Joaquim de Sagrera i Domènech, fabricant de teixits de llana, heroi destacant de la Guerra de la Independència i alcalde (1820-1823) va utilitzar aquests terrenys per edificar-hi, a inicis del segle XIX, la seva residència. 

La Casa Alegre de Sagrera des del pati

Durant la Guerra del francès les tropes napoleòniques van saquejar i incendiar la casa, en resposta a la clara posició antifrancesa dels Sagrera.  

L'embranzida en la mecanització de la indústria, la generalització del vapor i l'electrificació per part d'empresaris locals de principis del segle XX van provocar un canvi en la imatge i en les dimensions de la ciutat. Terrassa passa a presentar un perfil industrial amb vapors i xemeneies.

A finals del segle XIX Mercedes de Sagrera, hereva de la nissaga, es va casar amb l'industrial tèxtil vinculat a l'oligarquia local, Francisco Alegre i Roig. Va aportar al matrimoni la casa, força malmesa, del carrer de la Font Vella. D'aquesta manera s'unien dues famílies de la burgesia local, una posseïdora d'un cognom i tradició il·lustre però sense una gran fortuna, i l'altra, amb un important nom en l'economia i política locals i amb una considerable fortuna.

Lavabo del pis superior

El 1911 es va decidir reformar segons un model eclèctic modernista d'habitatge de burgesia industrial de l'època. L'arquitecte municipal Melcior Vinyals Muñoz es va encarregar d'aquesta reforma, que és la que es conserva actualment.

La família Alegre de Sagrera es van emparentar amb altres nissagues industrials, com els Fontanals que, a partir del 1930, van ocupar el pis superior de l'immoble. 

Capitell dedicat a la indústria tèxtil

Fins als anys seixanta del segle XX es van mantenir com una de les famílies més importants de la ciutat. En aquell moment es van veure afectats per la crisi del tèxtil que va provocar el tancament de la seva empresa, la "Tarrasa Industrial" (carretera de Montcada).

El 1973 va ser adquirida per l'Ajuntament de Terrassa amb l'ajuda de la Caixa d'Estalvis de Terrassa.

Des d'aquell moment, tant la casa com els seus jardins, resten oberts al públic.

L'interior es va habilitar per funcions expositives de patrimoni local, ordenades amb un criteri purament decoratiu. 

Detall de les roses de la reixa del pati