La família Sagrera, de procedència pagesa, va arribar a Terrassa des del Papiol a finals del segle XVIII. Amb els anys, es va convertir en un dels llinatges més benestants de la vila.

El 1768, Anton Sagrera va comprar diversos casals al carrer de la Font Vella. El seu fill, Joaquim de Sagrera i Domènech, fabricant de teixits de llana, heroi destacat de la Guerra de la Independència i alcalde de Terrassa (1820-1823), va utilitzar aquests terrenys per edificar-hi, a començaments del segle XIX, la seva residència.

Durant la Guerra del Francès (1808-1814), les tropes napoleòniques van saquejar i incendiar la casa, en resposta a la clara posició antifrancesa dels Sagrera.

A les acaballes del segle XIX Mercedes de Sagrera, hereva de la nissaga, es va casar amb l'industrial tèxtil vinculat a l'oligarquia local, Francisco Alegre i Roig. Va aportar al matrimoni la casa, força malmesa, del carrer de la Font Vella. D'aquesta manera s'unien dues famílies de la burgesia local, una posseïdora d'un cognom i una tradició il·lustres, però sense una gran riquesa i, l'altra, amb un important nom en l'economia i la política locals, i amb una considerable fortuna.

El 1911 s'inicia la reforma de l'habitatge a càrrec de l'arquitecte Melcior Vinyals Muñoz, seguint el corrent modernista.

L'embranzida en la mecanització de la indústria, la generalització del vapor i l'electrificació per part d'empresaris locals de principis del segle XX van provocar un canvi en la imatge i en les dimensions de la ciutat. Terrassa passa a presentar un perfil industrial amb vapors i xemeneies.

La família Alegre de Sagrera es va emparentar amb altres nissagues industrials, com els Fontanals, que, a partir del 1930, van ocupar el pis superior de l'immoble.

Fins als anys seixanta del segle XX es van mantenir com una de les famílies més importants de la ciutat. L'any 1967, la crisi del sector tèxtil provoca el tancament de la seva empresa, la Tarrasa Industrial situada a la carretera de Montcada.

El 1973 l'immoble va ser adquirit per l'Ajuntament de Terrassa amb l'ajuda de la Caixa d'Estalvis de Terrassa.

Des d'aquell moment, tant la casa com els seus jardins, resten oberts al públic.

L'interior es va habilitar per a funcions expositives de patrimoni local, ordenades amb un criteri purament decoratiu.