La Riuada del 62: la major catàstrofe hidrològica de la història d'Espanya: causes i efectes.

La nit del 25 al 26 de setembre de 1962 es produïren a la zona del Vallès uns aiguats terribles que acabaren amb la vida de nombroses persones. A Terrassa, la xifra de morts fou especialment elevada i les pèrdues materials quantioses. 

Terrassa ha estat històricament lligada a les riuades. Al llarg del temps, aquest tipus de fenòmens meteorològics s'han anat repetint amb conseqüències més o menys tràgiques, però en cap cas de la magnitud de la de 1962. La causa principal per la qual aquesta es va convertir en l'esdeveniment més tràgic de la història de la ciutat fou l'ocupació irregular del territori. 

L'arribada massiva d'immigració a la ciutat va provocar l'ocupació de zones properes a rierols i rieres. A cada nova fornada d'immigrants les seves construccions s'anaven apropant, cada vegada més, a la llera de les rieres arribant, fins i tot, a envair-la. La manca de previsió i mala gestió municipal, així com la permissivitat de les autoritats locals i supralocals en matèria urbanística, foren els veritables culpables de la tragèdia. Desgraciadament, van caldre més de 300 víctimes mortals per a què l'administració comencés a prendre en consideració l'existència de la infraciutat que s'havia anat formant fora dels límits fora del planejament vigent.

Si bé és cert que la quantitat de pluja que va caure en poques hores va ser del tot inusual i que es poden comptabilitzar víctimes de qualsevol estrat social, també és una realitat que el major nombre d'elles es registrà entre les classes més populars. Una de les zones més afectades va ser la situada a l'entorn de la riera de Les Arenes, així com també a la zona de Les Fonts, posant de manifest la precarietat dels habitatges i uns emplaçaments inadequats.

Com a contrapartida, la catàstrofe va suposar l'apropament entre dues realitats socials. Terrassencs que, fins aleshores, havien viscut d'esquenes als nouvinguts, davant d'aquesta greu tragèdia es mobilitzaren de manera espontània i voluntària per ajudar als damnificats. Arrel d'aquest fet, moltes persones sensibilitzades amb la situació van adquirir importants compromisos amb els barris. Les riuades també van servir per a què els habitants d'aquestes zones suburbials prenguessin consciència dels seus drets: és el naixement dels moviments veïnals. 

Per tot plegat, podem dir que la riuada del 62, a part de ser una de les majors desgràcies que ha viscut la ciutat, va ser un revulsiu a partir del qual les coses van començar a canviar. Els aiguats que assolaren bona part del territori van marcar l'inici del canvi, sobretot a nivell urbanístic; un canvi lent i progressiu que, en molts casos no es veurà materialitzat fins a l'arribada dels primers ajuntaments democràtics.  

La relació històrica de la ciutat de Terrassa amb els diferents episodis de rierades viscuts durant anys no va fer preveure la catàstrofe que es viuria el 25 de setembre de 1962 quan van caure 225 litres per metre quadrat, dels quals 95 en només 45 minuts. 

A la rambla d'Ègara (aleshores Avenida del Caudillo), el col·locador es va obstruir pels materials que arrossegava la riera del Palau. El pont de la Renfe es va cegar i va fer de dic, i, quan rebentà, l'aigua assolí més de dos metres d'alçada i s'endugué tot el que trobà: persones, arbres, vehicles, màquines, mobles... 

A la Rambla van perdre la vida setanta-dues persones, i disset més es donaren per desaparegudes. La riuada va malmetre les fàbriques situades a la part alta, i va enderrocar diverses cases i arrossegà molts automòbils fins a la Rambleta. 

La riera de les Arenes va desviar el seu curs en els blocs dels grups de Sant Llorenç i va discórrer per una antiga llera, assolant pel marge dret l'actual barri d'Ègara, «el triangle de la mort» on provocà més d'un centenar de víctimes i enderrocà moltes casetes.