A la ciutat alemanya de Colònia, el desembre de 1992 i arran del cinquantè aniversari del decret nazi de deportació dels gitanos ordenat per Himmler, es va inaugurar una placa en homenatge de les prop de mil persones de l'ètnia gitana anomenada roma i sinte que havien residit en aquella ciutat i que van ser detingudes i deportades pels nazis quan aquests van arribar al poder. Els roma i els sinte eren considerats pels nazis com a "antisocials", igual que les prostitutes, els homosexuals i els alcohòlics, i els van classificar com a "minories racialment inferiors". Es calcula que en van assassinar entre 200.000 i 500.000.

L'artista alemany Gunter Demnig va ser l'encarregat de desenvolupar el projecte, que constava d'una placa amb la inscripció de les primeres línies del decret de deportació dels nazis. Demnig, que va quedar profundament impactat per la història, va voler informar-se més sobre els fets descrits, tant en arxius com a través de testimonis, i va donar especial importància a localitzar l'última residència que van tenir cadascun dels prop de 1.000 deportats a la ciutat. Durant el procés de recerca, parlant amb el veïnat, es va adonar que no coneixien els fets descrits, ni tan sols els noms de les persones deportades, quan en realitat havien estat els seus veïns i format part de la seva comunitat. Per això va decidir retornar-los al lloc d'on mai haurien hagut de desaparèixer: els seus últims domicilis coneguts o, si no es coneixia, el seu lloc de treball o de desaparició.

Va pensar que es podien realitzar peces d'homenatge i recordatori en forma de llamborda, proveïda d'una placa i un text identificatiu, per inserir en el paviment dels carrers, i així, d'alguna manera, integrar les víctimes en el paisatge quotidià i en la història dels seus pobles i ciutats. Va arribar a la convicció que era possible recordar no només un grup concret d'elles en un monument situat en un mateix lloc, sinó que podia fer-se amb una peça artística personalitzada per a cadascuna de les víctimes del nazisme, i ubicar-la en els llocs on per última vegada haguessin residit de manera voluntària: una llamborda feta a mà amb una placa de llautó i la inscripció "aquí va viure", "aquí va treballar", "aquí va triar la mort" (moltes es van suïcidar a casa seva abans de la detenció), seguit dels seus noms, data de naixement, de deportació o de mort. A partir de llavors, l'artista alemany va desenvolupar el projecte Stolpersteine (paraula alemanya que significa "una pedra al camí que pot fer ensopegar"). Al col·locar el nom d'una sola persona sobre una pedra es fa més visible i personal la tragèdia. Eliminar de l'anonimat milers d'històries pot ser tant o més impactant que si es fa un gran monument per a moltes.

El 1996, en el marc d'un projecte artístic que girava entorn de les implicacions històriques i simbòliques del camp de concentració d'Auschwitz, Demnig va fabricar decenes de blocs de llautó, d'un tamany similar al de les llambordes amb les que estan coberts molts carrers alemanys, i els va "plantar" a les voreres del barri berlinés de Kreuzberg, davant dels llocs on vivien cinquanta jueus que van perdre la vida a mans dels nazis. Va haver d'esperar, però, fins a l'any 2000 per rebre els permisos de diferents ajuntaments per ubicar-hi de manera autoritzada diferents peces. A partir d'aquest moment, en els anys successius, el projecte va cobrar força, va ser difós àmpliament, va adquirir gran importància i es va convertir en el monument recordatori descentralitzat més important del món. Actualment hi ha més de 60.000 Stolpersteine col·locades en més de 1.800 ciutats de més de vint països europeus.

Per a la realització del projecte va ser fonamental la recerca i els testimonis, sobretot dels familiars de les víctimes, i la recopilació de documentació, també la que els nazis van elaborar per a la deportació. Tot i que la informació requerida tractava només de conèixer els noms, residències, dates de naixement i mort, va ser necessari acudir als arxius: als registres de la propietat, als d'habitatge o padró, als registres civils... o a aquells que haguessin estat creats per a la recerca de les greus violacions dels drets humans que van cometre els nazis.També es van consultar els arxius locals i els de societats històriques, de sindicats i esglésies, i d'organitzacions socials de víctimes: romanís i sinte, homosexuals, testimonis de Jehovà i arxius d'hospitals que poguessin tenir informació pel que fa a les pràctiques eugenèsiques aplicades pels nazis. Cal ressenyar en aquest sentit la importància de dades aportades per familiars de les víctimes, que van permetre crear alhora nous registres, i la col·laboració fonamental del banc de dades del centre de memòria Yad Vashem a Jerusalem. Tots ells han contribuït de forma essencial al desenvolupament del projecte i ho segueixen fent, donat que no és un projecte tancat, sinó que està en constant evolució i crea sinergies paral·leles als objectius de la seva creació (documentals, llibres, estudis....).